Notice: Use of undefined constant REQUEST_URI - assumed 'REQUEST_URI' in /var/www/vhosts/elperiodic.ad/subdominis/enfemeni/httpdocs/wp-content/themes/streetstyle-blog/functions.php on line 73
Núria Andorrà, el batec de l’imprevisible – EF Style
SEARCH

Núria Andorrà, el batec de l’imprevisible

Núria Andorrà, el batec de l’imprevisible

Es dedica a la percussió perquè al conservatori de Lleida, la seva ciutat, no es podia estudiar trompeta. Així que els seus pares la van apuntar a piano, però s’avorria asseguda tanta estona davant del teclat. “Llavors van obrir l’aula de percussió. Com els feien falta ‘clients’ ens van enviar a tots a visitar-la i jo vaig sortir d’allà entusiasmada. Devia tenir 8 anys”. Avui Núria Andorrà és una de les percussionistes més destacades de la música moderna. Ha treballat al TNC amb el recentment desaparegut Carles Santos, té un duo estable amb el pianista Agustí Fernández, dirigeix​un ensemble de música improvisada i és l’organitzadora d’un petit festival al peu del Montseny. No hi ha programació de música contemporània a Barcelona, per underground que sigui, en què no hagi plantat el bombo, els plats i l’arsenal de petits instruments -un parell de pinyes seques, unes quantes caniques- amb els quals construeix mons hipnòtics.

De percussionistes de música contemporània n’hi ha pocs. De percussionistes dones, poquíssimes. “Quan jugava a handbol de petita mai vaig pensar que fos cosa de nois. I amb la música igual. Els impediments me’ls vaig trobar després, en la carrera”. Companys més joves que ella que li advertien que mai podria ser cap de secció de percussió en una orquestra perquè “ningú voldria rebre ordres d’una dona”. Professors que li recomanaven dedicar-se al piano. O encara millor, a la docència, perquè com a músic, si tenia fills, se li acabaria la carrera.

Es riu recordant la decoració d’una aula de percussió del conservatori d’Alemanya on va estudiar cinc anys. “Saps els pòsters dels tallers mecànics de ties en boles que anuncien eines? Doncs allà hi havia unes panderetes turques amb una senyora fent la dansa del ventre i molt poca roba!”

Li fa pena, diu, que el 2017 encara siguin necessàries les polítiques de discriminació positiva. Sap també que a la seva música li queda un llarg camí per recórrer perquè deixi de ser vista com una raresa. “Vaig fer el primer concert d’improvisació de la sala Sinestèsia a Barcelona i no va venir ningú. Vaig tocar igualment, ja havia portat el bombo! Va ser un treball brutal per l’ego”. Però la improvisació també dona alegries. Al MontMusic, el modest festival que va organitzar a l’octubre d’aquest any a Santa Maria de Palautordera, amb concerts en horari de vermut i públic de totes les edats, li van regalar el millor complert. “Això és la creació del futur, això està obert, viu”.

You May Also Like

Leave a Reply