Notice: Use of undefined constant REQUEST_URI - assumed 'REQUEST_URI' in /var/www/vhosts/elperiodic.ad/subdominis/enfemeni/httpdocs/wp-content/themes/streetstyle-blog/functions.php on line 73
Jesús Muro: “La cooperació és un compromís durant tot l’any” – En Femení
SEARCH

Jesús Muro: “La cooperació és un compromís durant tot l’any”

Jesús Muro: “La cooperació és un compromís durant tot l’any”

Jesús Muro es va mudar de Lleida a Andorra per treballar de veterinari. Va venir per tres anys i ja en porta 34. De la seva passió pels animals i per l’Àfrica va fundar l’ONG andorrana Daktari, un projecte que ha anat creixent des del desembre del 2013 i que ha aconseguit aquest any formar part d’un programa internacional per col·laborar en la lluita contra la brucel·losi a Kènia i Uganda.

 

Vostè va néixer a Lleida. Què el va portar a Andorra i quan va començar a treballar al Principat?

La feina. Havia acabat el servei militar com a veterinari i treballava a Lleida fent una substitució. Durant aquest període em vaig presentar en unes oposicions per la Diputació de Lleida. Vaig quedar el primer, però vaig deixar un temari per contestar, Producció Animal, perquè era una matèria que no havia estudiat a la carrera, i no en sabia res. Total, que no vaig obtenir la plaça, però quan des d’Andorra en Casi Arajol va trucar al Col·legi de Veterinaris de Lleida, em van recomanar a mi. I paradoxes de la vida, aquella plaça es va extingir al cap de poc temps. A Andorra buscaven un veterinari, perquè el pare del que ha estat company meu durant 32 anys, en Francesc Alay, havia tingut una angina de pit. Vaig pujar per 3 mesos i ja fa 34 anys hi soc. 

Quan va saber que volia ser veterinari?

Sempre. Vaig dubtar una mica entre la veterinària i la biologia. Sóc hereu d’en Rodríguez de la Fuente i el seu programa la ‘Fauna Ibérica’. Sempre m’ha agradat molt la fauna i també la medicina i cirurgia. La veterinària ho reunia tot.

Què és el que més li agrada de la seva feina?

Tot: els animals, per descomptat, el contacte amb la gent, els reptes, les improvisacions. Per mi, i no sé si és una sort o una desgràcia, és un hobby pagat. Ho dic humilment, però m’encanta la professió. El fet d’haver d’estudiar, d’estar al dia, és també un repte. I el medi, sortir al camp no té preu, encara que durant el mesos d’hivern és força dur, tant per a nosaltres com per als ramaders.

Combina la feina de veterinari al Departament d’Agricultura del Govern amb la de cooperant. És difícil de compaginar?

Marxo a Uganda en el període de vacances i de vegades amb guàrdies recuperades. És difícil perquè no em queden vacances com a tal, i darrerament ho porto una mica pitjor. M’encanta viatjar i caminar i, en els darrers dos anys, he hagut d’anul·lar les vacances amb els companys i la família. És el preu a pagar, juntament amb l’econòmic. La cooperació és un compromís durant tot l’any. Com que és una ONG petita cal gestionar moltes coses entre molt pocs: correus, skypes, permisos, pressupostos, logística, etc, etc. Això és el més carregós de tot. Una vegada al terreny les coses són més fàcils.

Va fundar l’ONG Daktari. Em podria explicar els motius pels quals va fer néixer l’entitat?

Sempre havia volgut treballar a l’Àfrica. De fet, a l’acabar la carrera vaig escriure a molts parcs nacionals africans per buscar un lloc de treball. Al 2010 vaig decidir fer el salt. Una ONG local, la Mgahinga Community Development Organization, de Kisoro, buscava un veterinari per començar el projecte amb els ramaders. Vaig demanar un ajut a Govern, i amb el suport de l’APRA vaig marxar un mes tot sol. A la tornada, veient la magnitud de les mancances vaig decidir que hi aniria cada any, vaig involucra-hi més gent, a la UAB, i així, al desembre del 2013, vam acabar fundant Daktari, per donar més consistència i visibilitat al projecte.

En aquell moment, hi havia alguna ONG similar al Principat?

No. La majoria d’ONG treballen en l’àmbit de l’educació o de les infraestructures. Com a similar podríem anar a buscat Vetermón, però no treballa l’aspecte medicoquirúrgic que a mi més m’interessa. Hi ha força cursos a Sud-àfrica on treballen aspectes similars als nostres, i també hi ha organitzacions, bàsicament anglosaxones, que també porten a terme projecte similars, però moltes estan focalitzades en els animals de companyia, bàsicament gossos.

L’associacionisme és prou fort a Andorra o calen més entitats i més moviments socials?

És força ric. En podem trobar una gran varietat i moltes són molt actives. El que trobo més a faltar a Andorra és la implicació dels sectors socials més potents econòmicament parlant, en temes socials i mediambientals, tant dins del Principat com a l’exterior. Ens hauríem d’emmirallar més en la societat nord-americana o anglesa, on les grans fortunes destinen una part importantíssima del seu capital a la filantropia, i crec que al Principat hi ha aquesta capacitat.

Daktari ha celebrat aquest any una de les seves fites més grans. Enguany han rebut un ajut de la Unió Europea que els permetrà participar en el projecte internacional més ambiciós de la història de l’ONG andorrana. De què tracta el projecte i quines seran les tasques de Daktari?

L’ajut de 624.000 euros el proporciona la Unió Europea i la Unió Africana, sota el concepte Leap Agri Call, que va destinat al foment de l’intercanvi del coneixement, de l’agricultura sostenible i de la seguretat alimentària. L’ajut el donen a un consorci d’institucions del nord i del sud del qual formen part. El projecte, d’una durada de tres anys, va encaminat a l’estudi de la brucel·losi a Uganda i Kènia i al disseny d’una estratègia, basada en la vacunació per a la seva eradicació a l’Àfrica de l’est.

Què és la brucel·losi?

És una zoonosi (malaltia que es transmet dels animals als humans, bàsicament mitjançant la llet crua) i que provoca greus pèrdues econòmiques en forma d’avortaments i una altra prevalença en els humans. Sovint es diagnostica erròniament confonent-se amb la malària.

Quines accions es faran sobre el terreny en el marc d’aquest projecte?

El projecte preveu la recollida de mostres en humans, fauna salvatge i remugants domèstics; la formació de 5 veterinaris africans (a Navarra i Alemanya, tres en grau de Màster i dos en tesi doctoral; la formació in situ de metges, veterinaris i tècnics de laboratori; la formació de les comunitats ramaderes i l’inici d’una vacunació massiva del bestiar cabrum. Daktari s’ocupa de la tasca de formar/sensibilitzar les comunitats ramaderes de Kènia i Uganda i de la vacunació massiva del seu bestiar.

Quants voluntaris aniran a Uganda i Kènia? Aquest cop, per primera vegada, podran anar-hi sense haver de pagar-se els bitlles d’avió.

El total encara no el sabem. A l’octubre hi ha la primera reunió a Itàlia i es comencen a concretar les actuacions. De cara al 2019 jo compto amb uns quatre andorrans, i després ja ho anirem veient. A part, hi ha tots els voluntaris nous que vulguin venir (bàsicament de les universitats amb qui tenim convenis: UdL i UAB) i els que repeteixen. És la nostra voluntat compensar els que han vingut anteriorment amb alguna mesura de suport econòmic. Àfrica no és barata i les logístiques encareixen molt les estades (allotjaments, gasoil, etc.).  És una llàstima perquè hi ha molta gent jove, amb moltes ganes, però que no pot venir per motius econòmics.

Quins conflictes hi ha a Uganda i Kènia actualment?

Kènia s’enfronta a les inestabilitats polítiques i a la inestabilitat que li provoca la veïna Somàlia amb els grups yihadistes d’Al Sabah, que s’infiltren per la seva frontera. A més, suporten una gran càrrega humanitària en forma de camps de refugiats. Uganda és més estable potser, però els veïns, Sudan del Sud i República Democràtica del Congo, li fan perillar les fronteres. L’any passat va haver-hi un intent secessionista a Kasese, on treballem fa anys, que es va saldar amb centenars de morts, la destrucció del palau reial i l’empresonament del rei i líder del moviment. L’exèrcit va ser implacable.

Però per ser sincer: el perill més gran que hi ha a Uganda són els automobilistes.

“La societat africana és dinàmica, la gent jove és optimista, valenta, i amb gran capacitat de resiliència”

Quins són els reptes més importants que afronten aquests països?

La corrupció i el creixement demogràfic descontrolat. La corrupció és vertical, afecta tots els estaments, públics o privats. Des del venedor de mòbils a les més altes estructures de l’estat. Representa una pèrdua importantíssima de recursos i malbarata molts esforços.També hi ha la jerarquització de les estructures, que fa que ningú sigui capaç de prendre cap decisió per por al seu superior. Com a millores hem de reconèixer l’esforç que s’ha fet en la prevenció del VIH i en l’educació dels joves. També l’accés a les noves tecnologies mitjançant la telefonia mòbil ha suposat un gran avenç.

I a l’Àfrica occidental en general?

Hi ha molta varietat quant a països. L’Àfrica occidental s’enfronta també a un creixement demogràfic descontrolat, i al no poder proveir les seves poblacions (amb edats molt joves) les inestabilitats econòmiques, socials i polítiques fan que els països trontollin. Si això no va acompanyat de veritable democràcia, el caos està servit.  Aquestes situacions es tradueixen en fluxos migratoris vers el nord, als qual Europa ha de fer front de forma intel·ligent i solidària. Però no es fàcil, ja que poden fer trontollar la mateixa estructura social europea. Àfrica occidental ha de fer front també a una greu desforestació a causa del creixement poblacional i a les estructures agràries, basades en les explotacions no sostenible (oli de palma, cacau). A la zona saheliana hi ha el problema del terrorisme islamista o de Boko Haram. En fi, un cúmul d’entrebancs. Però la societat africana és dinàmica, la gent jove és optimista, valenta, i amb gran capacitat de resiliència. Potser hauríem d’invertir-hi més, de forma una mica més justa. I també ser més exigents en el grau de transparència i democràcia.

Com recorda el primer cop que va anar a l’Àfrica?

Va ser el 1987, concretament al Zaire (actualment República Democràtica del Congo), amb un grup reduït d’amics. El país estava en el declivi, sota el règim dictatorial de Mobutu Sese Seko. El gerent de l’agència de viatges ens va avisar que potser seria una immersió massa sobtada, que potser convenia començar per Kènia o quelcom més light. Recordo molt l’impacte de la humitat ambiental, els colors tan forts, la immensitat de la selva tropical, els paisatges verges i inacabables. És un lloc on vull retornar aviat, malgrat la penosa situació en què es troba. Vaig sentir molta pena quan el genocidi, perquè pensava en les persones que havia conegut i que potser havien mort. En aquell moment no es podia entrar a Uganda i ara és a l’inrevés.

Viuria a Uganda o a Kènia?

Sens dubte. No de forma definitiva, però sí de manera temporal. Una cosa que lamento sempre és haver de marxar quan he començat a conèixer la gent, a entendre paraules aïllades, a integrar-me en els seus costums. Envejo una mica aquesta gent que per la seva feina poden viure al llarg de la seva vida professional en diferents països. Per altra banda, ha de ser dur a nivell de família i amistats.

Què és el que més li agrada d’aquests països?

La sensació de llibertat, de paisatges verges, de poder estar aïllat de tot durant dies. La sensació de risc al saber-te tan poca cosa enmig d’una natura encara no domesticada. Els paisatges grandiosos com en una terra primigènia.

Quins projectes futurs té al pensament, a banda del de la UE i la Unió Africana?

Bé, sempre tinc coses al pensament, potser fins i tot massa. La Vicky i la meva germana diuen que soc dispers, que el meu cap va separat del cos. Tinc moltes ganes d’assolir l’autonomia veterinària a Kisoro. Seria com emancipar un fill. Després de 8 anys de feina voldria que poguessin tenir l’estructura veterinària i de farmàcia autònoms, acompanyats d’estructures ramaderes (mànegues de treball, punts d’aigua) i un viver d’arbres autòctons. Així podríem treure una mica la “tutela” de Kisoro i passar-la a una altra zona. 6

You May Also Like

Leave a Reply