Notice: Use of undefined constant REQUEST_URI - assumed 'REQUEST_URI' in /var/www/vhosts/elperiodic.ad/subdominis/enfemeni/httpdocs/wp-content/themes/streetstyle-blog/functions.php on line 73
‘La Lleona’ Miriam Rodríguez: “No em fa por morir d’èxit” – En Femení
SEARCH

‘La Lleona’ Miriam Rodríguez: “No em fa por morir d’èxit”

‘La Lleona’ Miriam Rodríguez: “No em fa por morir d’èxit”

La seva llarga rossa cabellera li ha permès apoderar-se del sobrenom de lleona dins el panorama musical espanyol. De fet, durant el seu pas pel concurs televisiu d’Operación Triunfo (OT), aquesta jove gallega de 22 anys, va demostrar en més d’una ocasió tenir una personalitat ferotge damunt l’escenari. Parlem, evidentment, de la cantant Miriam Rodríguez, qui el passat 6 d’agost va ser en concert amb els seus companys de l’Acadèmia com a cirereta de la Festa Major d’Andorra la Vella. Moments abans de l’actuació, que va arreplegar 4.000 espectadors, va oferir-nos una entrevista sincera en la qual va demostrar, una vegada més, que està disposada a menjar-se el món.

La Miriam no passava per un bon moment personal quan es va presentar al càsting d’OT i es va prometre que si no l’agafaven no es tornaria a presentar mai més enlloc. Per sort per a la música, no va ser així i va ser una de les escollides per entrar a l’Acadèmia que l’ha catapultat directament a la fama. Tot i que ella considera que sempre ha estat fidel sí mateixa i manté l’humilitat del principi, el cert és que en sortir ja s’havia convertit en una estrella. Abans, reversionava èxits que interpretava en petits locals de Galicia. Ara, compon el seu propi disc ella sola, omple estadis i esgota en només 24 hores les entrades pels seus concerts. Lseva gira comença a finals d’any.

 

Benvinguda a Andorra. Com et sents?

Molt bé. Portem dies de molta feina, però tenia moltes ganes de ser aquí i donar-ho tot pel públic andorrà. És el primer concert que fem fora d’Espanya.

Quan es va fer la primera edició d’Operación Triunfo, tu tenies 4 anys. Recordes alguna cosa?

I tant! De fet, jo he seguit totes les edicions del programa. La primera em va encantar i vaig actuar imitant a la Rosa de España en el festival de final de curs de la meva escola, però sí que va haver-hi algun concursant que em va marcar va ser Pablo López, de la sisena edició. Em sembla un músic ple d’intensitat i veritat. Abans l’admirava musicalment, però ara que el conec i som amics, també l’admiro personalment. Sempre li deia a la meva mare que volia un nuvi com ell!

No sé si tens un nuvi com ell, però tu t’has convertit en un fenomen similar.

No, no, jo sóc a anys llum de Pablo López! Però com ell diu, no deixaré de remar, ser lliure i sempre seré fidel a mi mateixa.

Recordo que una de les frases que et va dir un membre del jurat va ser que havies nascut per cantar.

Sí, i crec que és veritat. Però al final cadascú s’ha de buscar el seu lloc i orientar-se cap a on vulgui anar. Jo tinc alguna cosa a dins meu que em diu que he de cantar i m’he de dedicar professionalment a això.

Però també t’agradaria ser actriu.

Sí, jo he estudiat art dramàtic. Des dels 6 anys he fet musicals, però amb l’educació secundària ho vaig anar abandonant, tot i que seguia tocant la guitarra de manera autodidacta i feia versions de les cançons que m’agradaven. Sempre vaig tenir molt clar que els meus estudis s’havien d’enfocar en l’art dramàtic i quan vaig acabar el batxillerat d’arts escèniques, vaig anar a Vigo a completar la meva carrera. Després vaig anar a Madrid a estudiar cine. L’últim que esperava era entrar a l’Acadèmia d’Operación Triunfo.

Com definiria el seu pas per l’Acadèmia?

Va ser una experiència única i irrepetible. És molt difícil definir com van ser aquells mesos, perquè estava tan centrada en la feina que quasi no vaig deixar marge a la banda emocional. Només al final del concurs em vaig començar a deixar anar i ho vaig gaudir de veritat. Va ser una experiència meravellosa.

Malgrat que vas acabar tercera, el duet d’Amaia (primera) amb Alfred (quart) va passar per damunt teu i d’Aitana (segona). Et vas sentir relegada a una quarta posició?

No, no li dono cap importància. Arribats a la final, les posicions eren el de menys. No tinc cap espineta clavada ni res semblant, només estic agraïda al públic que va confiar en mi i em va votar. La tercera o quarta posició només és un número que, en sortir a la vida real, no determina res.

Alguna vegada has tingut la sensació de viure en una bombolla?

Sí, més d’una vegada. Encara tinc la sensació que tot això no va passar de veritat.

Que el teu nom s’associï directament al d’Operación Triunfo, és una càrrega o un honor?

Operación Triunfo és part de la meva vida, i una etapa que em va aportar moltíssimes coses bones. I això sempre serà així, no és cap càrrega.

Que queda de la Miriam que va cantar per primera vegada What about us, a la gala 0 del concurs?

La Miriam que va cantar per primera vegada What about us és la mateixa que abans estava a casa seva fumant, la mateixa que es va veure dins l’Acadèmia i la mateixa que sóc avui. Mai he deixat de ser jo, malgrat ser veritat que des de fora no sempre s’ha vist a la Miriam real. Jo no he canviat, tot i que a vegades, a OT, no em reconeixia quan em veia en vídeo damunt l’escenari, però era per la concentració i la pressió. Ara ja no tinc pors i em desenvolupo millor i puc ser la Miriam Rodríguez al 100%

Et consideres una persona famosa?

No. En aquests moments, evidentment, sóc un personatge públic perquè vaig estar en un programa de televisió que va tenir una repercussió mediàtica innegable, però no faig cap cas al terme de la fama.

Tens por a morir d’èxit?

No. OT ha estat un boom, però les realitats individuals dependran de si aconseguim mantenir-nos o no i de la feina que faci cadascú. Ara, però, hem de viure i gaudir d’aquesta bombolla i aprofitar el millor que sapiguem l’oportunitat que ens ha donat el concurs.

Més de mig milió de persones segueixen les teves passes a través d’Instagram. Manegues tu mateixa les xarxes socials?

Sí. Considero que les xarxes socials són una eina de feina més i una connexió amb els seguidors i el públic que cada dia vol saber què fem i què pensem. És molt important que sigui jo mateixa qui ho expliqui.

Explica’ns una mica sobre la seva relació amb els Javis, els professors revelació de l’Acadèmia.

La relació amb els Javis és excel·lent, són dues persones molt importants en la meva vida. Ells van ser els que em van fer obrir els ulls dins l’Acadèmia. Em van dir que els espectadors no veien a la Miriam que ells i els meus companys coneixien. Ells creien que el públic no aconseguia connectar amb mi i em van recomanar deixar-me anar i començar a gaudir de veritat del concurs. Des de llavors segueixo tots els seus consells. Els hi dec tot.

Ara que heu sortit de l’Acadèmia, com és la relació entre els companys?

Molt bona, som com germans i ens donem suport els uns als altres en absolutament tot. Ens estimem moltíssim.

Camina, l’himne d’OT va ser cosa teva…

Bé, va ser cosa meva arrencar la idea. Era una il·lusió que tenia des de petita, però tots vam contribuir-hi d’una manera o una altra i ara forma part de tots. Encara que jo l’hagi començat, l’himne és dels 16.

Quan començaràs la gira en solitari?

Serà al mes de novembre, a la Corunya, a la meva terra, i s’allargarà fins al mes de febrer. Passaré per 15 ciutats d’arreu d’Espanya i tinc moltíssimes ganes de començar i veure la resposta de la gent. Estic molt emocionada, perquè encara no ha sortit el disc i els fans sembla que tinguin més ganes que jo. Els estic molt agraïda.

Has compost tu sola tot el repertori?

Absolutament tot, però també hi ha co-composicions. És a dir, en alguns temes, m’he assegut amb altres compositors per fer-ho junts, com amb Andrés Suárez, amb qui tenia molt clar que volia treballar. Però el meu disc és meu i està carregat de la meva veritat.

Què transmetrà?

Veritat. És un recull de què he viscut, visc i sento. Veritat, no hi ha res més. Per a mi, la veritat és l’únic que val.

Quina resposta esperes?

No espero res. Només m’agradaria que la gent s’hi pogués sentir identificada en algun moment.

La seguirem veient damunt d’un escenari d’aquí a 10 anys?

Jo espero que sí. Tant de bo.

You May Also Like

Leave a Reply