Notice: Use of undefined constant REQUEST_URI - assumed 'REQUEST_URI' in /var/www/vhosts/elperiodic.ad/subdominis/enfemeni/httpdocs/wp-content/themes/streetstyle-blog/functions.php on line 73
Megan i Dylan Ennis – EF Style
SEARCH

Megan i Dylan Ennis

Megan i Dylan Ennis

Megan i Dylan Ennis són la parella més emblemàtica del BC MoraBanc Andorra. Fa cinc anys, el bàsquet va unir la parella que ara espera una filla de cara a l’abril: l’Amiyah Rose. El canadenc de 27 anys amb nacionalitat jamaicana juga com a base de l’equip; i l’australiana, de 24, havia estat escorta fins que les lesions la van allunyar d’aquest esport. Ambdós van coincidir a la Universitat d’Oregon, on va sorgir l’amor. La flama no s’ha apagat entre els dos esportistes que al final de cada partit sempre es fan un petó.

Tot just fa uns mesos que esteu a Andorra, com ho porteu?

Megan: Ens agrada molt, és molt maco amb les muntanyes i la neu. Si no estigués embarassada, probablement estaria esquiant. A més, és un país molt segur i és quelcom que apreciem moltíssim, especialment ara que esperem un bebè.

Dylan: M’encanta. La  gent és genial, vas passejant pel carrer i et feliciten pels partits. És un bon indret per a nosaltres.

Quan us veu conèixer?

M: L’octubre del 2015. Jo estava lesionada i ell també, ens vèiem l’un a l’altre caminant amb crosses per la universitat…

Com va començar tot?

D: Ella es va lesionar primer i la veia amb crosses i em sabia greu perquè sé com són les lesions. I, literalment un mes més tard, jo em vaig fer mal. Ja érem amics i ens vèiem per la universitat. Un dia vaig començar a seguir-la a Instagram i, després de posar like i comentar una foto, ella em va escriure i vam començar a parlar. Anàvem a veure’ns als partits, inclús quan ella no podia jugar, volia donar-li suport i sempre ens animàvem per seguir endavant. Va sorgir una bona amistat i després vam començar a sortir.

De fet, he vist alguna foto teva, Dylan, a la graderia amb la cara de la Megan impresa en un cartell gegant.

M: Sí, teníem com una mena capgrossos a la universitat.

D: Exacte, quan va tornar i jugava o inclús quan encara estava lesionada i animava el seu equip des de la banqueta, anava als partits per donar-li suport igualment. En qualsevol cosa que faci jo sóc el seu fan número 1, i en el que jo faig ella ho és també.

Qui va proposar matrimoni?

D: Vaig ser jo. Ella sabia que passaria però, tot i això, volia sorprendre-la. El dia de cap d’any estàvem fent un vídeo per al Youtube i un dels nostres amics estava gravant amb la càmera. Vam fer el compte enrere i quan ella va cridar “Feliç any nou!” i es va girar, em va veure amb l’anell. Es va sorprendre molt, va estar bé.

Megan, com li vas dir que estaves embarassada?

M: Va ser una bogeria. Havíem estat provant-ho durant un parell de mesos i tot just arribar a Andorra, potser portàvem només dues setmanes, va passar. Ell acabava de marxar a entrenar, de manera que estava jo sola a casa i no sé per què vaig sentir que m’havia de fer un test d’embaràs. No em notava diferent ni res però vaig baixar a la farmàcia i el vaig comprar. Això va ser al matí i vaig pensar que no podia aguantar fins a la nit, necessitava saber-ho. Així que me’l vaig fer i va sortir positiu. Vaig pensar que havia de decidir com explicar-li, i ho havia de fer de pressa perquè ell tornava d’entrenar.

Com que havíem estat estudiant castellà quan vam arribar a Andorra, vaig escriure en un tros de paper “Estem embarassats!”. I li vaig demanar si ho podia traduir amb el telèfon perquè algú m’ho havia dit però no recordava que hi posava. Quan ho va veure…

D: Em vaig sorprendre molt.

Veu començar a aprendre castellà, per què heu parat?

D: (esclata a riure)

M: Sóc molt dolenta amb els idiomes. Sóc d’Austràlia i com que no estàs a prop de cap país, no aprens cap idioma més enllà de l’anglès. Jo sé…

D: Sap el més bàsic.

M: Sí, jo puc entendre quan em parlen però a l’hora de respondre… no sóc gaire bona. Vaig parar d’anar a classes perquè vaig marxar tres setmanes a Austràlia i quan vaig tornar estava molt cansada del viatge. Ara, amb l’embaràs, no surto del llit fins a les 12 del migdia. Estic molt cansada tot el dia. L’entenc bé i tinc curiositat per aprendre’n, però no se’m dona gaire bé.

D: A mi se’m donava millor que a ella quan vam arribar, perquè n’havia fet a la universitat. Però ella va començar a fer classes i em va superar. Jo sé el més bàsic. Però vull aprendre’n i ho intentaré, encara que no sigui gaire bo amb els idiomes. A mi se’m dona bé la gent, però els idiomes…

Qui va triar el nom d’Amiyah Rose? Per què?

M: Vaig ser jo, però hi ha cap motiu concret. Quan ens vam conèixer vam parlar sobre noms de nens i tot això. De sobte em va venir aquest nom al cap, vaig pensar “Mare meva, m’encanta aquest nom”. En aquell moment del 2015 vam decidir que si mai teníem una filla, es diria així. I tindrem una nena així que perfecte. Ens encantava com sonava el nom, no hi ha més significat darrere.

Quina era l’opció per a un nen?

M: No en teníem cap d’escollit.

D: Exacte. Sabíem que si era un noi, n’havíem de pensar un altre. Hi ha algunes opcions en les quals pensem però…

M: Va ser un senyal, havia de ser una nena.

D: Quan vam saber que era una noia vam dir, serà Amiyah, està clar.

Us veu conèixer jugant a bàsquet a la Universitat d’Oregon però tu, Megan, vas haver de deixar-ho per un seguit de lesions i infeccions derivades a la intervenció quirúrgica.

M: Jugo a bàsquet des que tenia 5 anys i he patit una ACL dues vegades. Haver de parar va ser molt dur perquè havia jugat tota la meva vida i la meva fa

mília està molt posada en el bàsquet. Però estant amb el Dylan encara estic molt involucrada als partits i m’agrada dir-li què ha de fer i què ha fet malament. Amb tots aquests petits detalls encara hi estic molt vinculada i encara sento que, d’alguna manera, segueixo jugant perquè sóc com una espècie d’entrenadora fora de la pista. Va ser molt dur parar, però és un plaer poder veure’l jugar.

Et critica molt, Dylan?

D: Tota l’estona. Sempre em diu on he fallat, però no és dolent perquè són coses que jo no puc veure i sé que ella entén molt bé el joc. Quan ho faig bé també m’ho diu però intenta mantenir-me tocant de peus a terra.

Com vas viure les lesions, les operacions i el procés de recuperació, Megan?

M: Va ser molt dur. Una ACL és dura, vaig tenir una infecció al genoll derivada de l’operació i vaig estar un parell de setmanes a l’hospital amb un munt de cables… L’ACL sumada a la infecció va ser molt dura però, quan anava a la universitat teníem un personal mèdic molt bo i moltes facilitats. Això va anar molt bé perquè em va ajudar a superar-ho, quan passes per aquests processos és dur perquè no hi ha res que puguis fer al respecte, només esperar.

Per què vas decidir parar?

M: Perquè em van treure el menisc i impactava os contra os. Em van dir que, si continuava jugant, podria desenvolupar artritis al genoll i, òbviament, vull poder córrer i caminar quan tingui 50 anys, així que vaig decidir parar de jugar i estar sana. A més, si continuava, em podia tornar a lesionar.

Vas estudiar un grau en Sociologia i et vas especialitzar en Salut i Educació Física. Actualment a què et dediques?

M: Quan vam estar a Sèrbia vaig estar buscant feina però és molt difícil trobar-ne per a vuit mesos i després et tornes a mudar… La gent no vol contractar-te. Quan vam venir a Andorra, no vaig buscar massa i de sobte vam descobrir que estava embarassada. Ara seré una mare. És molt dur quan ells [els jugadors] marxen a competir.

Quins plans teniu per la petita? Jugarà a bàsquet?

M: (riu) Probablement.

D: (riu) Tindrà feina per no jugar-hi. Jo hi jugo, ella [la Megan] hi ha jugat… És clar que jugarà. Però ja hem parlat sobre el tema, no volem forçar-la a fer-ho. Si li agrada una altra cosa i és bona, l’animarem perquè ho faci en comptes de jugar a bàsquet.

M: L’haurà vist jugar des de ben petita, segur que s’hi enganxarà, serà natural.

Dylan, tu vas començar jugant a futbol americà.

D: Sí, hi jugava quan era més jove però, quan vaig apostar més fort pel bàsquet ho vaig deixar. Tot i això encara miro partits i jugo a videojocs. M’encanta.

Vens d’una gran família on el bàsquet està molt present.

D: Sí, som sis germans. Jo sóc el segon més gran. El meu germà gran té 29 anys i el més petit n’acaba de fer quatre. Hi ha molta diferència d’edat però tenim una relació molt propera, ens truquem molt i fem molts Facetime. Som una família cohesionada i això m’encanta.

Sempre dius que el teu jugador preferit és el teu germà.

D: Sí, el meu germà petit Tyler, que ara és gran però per a mi sempre serà petit. L’he vist créixer i desenvolupar-se, esdevenir el jugador que és ara… És molt inspirador, inclús per a mi que sóc el seu germà. Veure’l jugar em fa sentir orgullós.

Dylan, he llegit que per a tu “Mai Por” és un dels millors eslògans que pot tenir un equip.

D: Sí. Bé, tothom que em coneix sap que he tingut un llarg viatge amb el bàsquet, amb molts alts i baixos.  Però, mai em rendeixo i sempre he tingut molta determinació. Aquest eslògan té això intrínsec. Significa no rendir-se mai, donar sempre el millor de tu, i intento aplicar-ho sempre a l’àmbit personal. I ho veus en els fans perquè, tant si guanyem com si perdem, sempre ens estan animant.

Sembles un coach parlant així. És un to que també adoptes en el teu canal de Youtube.

D: (riu). Sí, vam començar quan estàvem a Sèrbia. Volíem ensenyar a tots els de casa com vivíem aquí i és molt difícil ensenyar-li a tothom, així que vam decidir fer un canal de Youtube i es va fer bastant popular: crec que tenim uns tres mil o quatre mil subscriptors. Però és molt pesat haver de gravar cada dia i actualitzar-lo quan jo estic viatjant tota l’estona i la Megan està embarassada. Era massa. Tothom ens demana que el recuperem, potser en el futur. Ara ens hem de centrar en l’Amiyah.

Com has portat l’embaràs?

M: Honestament, ha anat molt bé tot. En alguns moments ha estat més dur perquè sempre he portat una vida molt activa i he estat molt en forma tota la meva vida. Ara que hi ha un ésser humà al meu interior que ho controla absolutament tot i si em trobo malament, no sé per què… Ha estat molt bé la majoria de temps, però ella em treu el menjar i tot el meu sistema immunitari. Per sort no hem tingut cap imprevist, només es mou moltíssim.

Alguna cosa he vist per Instagram.

M: Sí, li envio vídeos quan està a fora. Però sempre que li dic “corre, vine que s’està movent”, para de fer-ho. Crec que em sent… Quan no hi ha ningú mirant, embogeix.

Surts de comptes a l’abril. Ja teniu l’habitació preparada?

Ho tenim tot preparat. De moment no tindrà una habitació perquè estarem a Andorra dos mesos abans de tornar al Canadà quan acabi la temporada i dormirà amb nosaltres perquè serà molt petita.

El Dylan viatja molt i tu, Megan, passes moltes hores sola. Tens relació amb les parelles dels altres jugadors?

M: La Carlotta, la parella de Miki Vitali, és preciosa, m’encanta. S’ha convertit en la meva millor amiga aquí. És increïble perquè quan la vaig conèixer no sabia gens d’anglès i ara podem tenir converses senceres i és genial.

Aleshores ella et pot ensenyar castellà…

M: (riu). Ho intenta… però jo no en tinc ni idea. La dona del John Shurna, la Mallory, també és molt maca i ens portem molt bé totes tres. També hi ha la Marta, la xicota del Guille. Acaba de tenir un bebè i sempre li demano tot el que necessito, m’ajuda molt. La dona d’Ibon Navarro, l’Almu, també és molt maca i parlem després de cada partit.

Si mai necessito res, sempre estan allà. En un dels viatges de l’equip, jo em trobava malament i la Carlotta i la Mallory em van portar menjar. És molt maco i important tenir algú al voltant. De vegades és dur perquè en alguns moments et sents sola, però és bo saber que tens altres dones al teu voltant.

Mireu els partits plegades?

Sí, normalment ho fem. Posem la tele i ens tornem boges.

Dylan, què és el millor de tornar a casa després de jugar a fora?

D: Veure-la i sentir l’Amiyah. Ens escrivim tota l’estona mentre que estem viatjant però, després de dos o tres dies fora, és genial tornar a casa. Ella prepara el sopar i podem mirar una pel·lícula junts mentre poso la mà a la panxa per sentir com es mou l’Amiyah, és perfecte.

El MoraBanc Andorra sempre està involucrat en molts projectes de caràcter solidari i se’t veu molt implicat en aquestes iniciatives.

D: M’encanta la gent. Crec que el millor regal que se m’ha concedit no és el bàsquet, és la capacitat de connectar amb la gent, sense importar si són gent gran, joves o les seves vivències. M’agrada interactuar amb la gent. Si puc fer feliç algú, això em fa ser feliç. Pot sonar superficial però m’agrada veure tothom rient i fer-los somriure tant com puc.

Crec que el millor regal que se m’ha concedit no és el bàsquet, és la capacitat de connectar amb la gent

Vols ser recordat a l’equip per ser el millor company.

D: Sí, crec que això és molt important. La gent oblida les estadístiques, els grans partits… Però ningú s’oblidarà del teu caràcter ni de la persona que vas ser. Jo vull que els fans i els meus companys puguin dir “el Dylan era una gran persona, un gran company”. Això dura per sempre perquè construeixes el teu llegat, la gent recordarà més això que la teva carrera.

Què és el millor del bàsquet?

M: Crec que el millor del bàsquet, o de l’esport en general, és aprendre a estar en un equip. Les teves companyes són com les teves millors amigues, una part del bàsquet és estar envoltada de dones i compartir amb elles grans experiències. És maco tenir amigues per tota la vida. A més, es viatja molt i poder jugar i celebrar victòries és una molt bona part.

D: Per a mi, la millor part és que puc mantenir la meva família. El bàsquet sempre havia estat un entreteniment, diversió. Ara em sorprèn molt que em paguin per jugar a un esport que m’encanta. Diuen que quan t’agrada la teva feina, no has de treballar cap dia de la teva vida. I així és com em sento jo, no sento que estigui treballant. No és com haver-se de llevar i anar a l’oficina de 9 a 5. Per a mi poder viatjar, veure món i que a més em paguin… és un somni fet realitat.

I el pitjor?

M: Les lesions i el fet que alguns fans de vegades no entenen que ets humà. Encara que juguis, ets una persona normal i de vegades els seguidors es tornen tan bojos als partits… Pensen només en la victòria i obliden que només ets una persona normal.

D: El que menys m’agrada són les lesions perquè he estat lesionat i no pots controlar res, no importa què facis i és aquest pensament… Saps que et recuperaràs de la lesió però no si tornaràs a estar al mateix nivell ni si seràs el mateix jugador. Et pot afectar mentalment i inclús pots perdre un contracte perquè t’has lesionat en el moment menys indicat… Mai saps quan et faràs mal i això fa una mica de por. Però no s’hi ha de pensar gaire i s’ha de gaudir mentre que estiguis bé.

Podeu esquiar o practicar altres esports?

D: No… Jo vull fer snowboard però no em deixen perquè em podria lesionar. M’agrada jugar a futbol quan torno a casa… però, si em lesionés fent alguna cosa així, l’equip no ho cobriria, prefereixo estar sa i estalvi.

Megan, trobes a faltar jugar a bàsquet?

M: Sí, de vegades veig vídeos del que va fent el meu equip ara, ho estan fent molt bé. M’agradaria poder-hi jugar encara… Però també estic molt contenta perquè seré mare d’aquí poc i veient-lo als partits sento que encara jugo, però encara ho trobo a faltar de vegades.

M’agradaria poder-hi jugar encara… Però també estic molt contenta perquè seré mare d’aquí poc i veient-lo als partits sento que encara jugo

Al final dels partits sempre us feu un petó. Com va començar la tradició?

D: Teníem dos amics a Sèrbia, Taylor Rochestie i la seva dona Agathe. Sempre veia que ell fugia després de cada partit i no sé si li feia un petó però sempre interactuava amb ella. En el nostre cas, sempre ho fèiem des de la distància a la universitat i quan vaig començar a ser professional i ella venia a veure’m més sovint… Veia que el Taylor ho feia i que li mostrava molt afecte a la seva dona. Jo també volia fer-li a la Megan i, quan hi vaig ella em diu “has jugat bé” o “Dylan, ho podries haver fet millor però no et preocupis” i li faig un petó.

Com és el vostre dia a dia?

M: Tenim un estil de vida molt relaxat. No hi ha gaire cosa a fer, no hi ha estrès, no ens hem de preocupar per pagar les factures, no hi ha gaire de què preocupar-se. Quan ell entrena, jo faig qualsevol cosa. Vivim al centre i sortim a passejar, anem a l’Starbucks.

D: Sí, hi anem cada dia. És bo per ella sortir de casa, fer exercici… I després d’entrenar no em ve de gust tancar-me a casa, m’agrada passejar.

M: També mirem molts programes de la televisió.

Què és el que més us agrada de l’altre?

M: Hi ha moltes coses, òbviament, m’hi he casat.

D: Bé, la vaig forçar a fer-ho (riuen).

M: Una de les coses que més m’agraden d’ell és la manera com es preocupa i que sigui tan afectuós amb tothom. Li costa molt enfadar-se amb algú o ser antipàtic. Sempre és molt amable i generós, crec això és el millor d’ell.

D: Per a mi, crec que és el fet que ella tingui aquesta capacitat d’adaptació. Tothom interactua amb ella. Quan la vaig conèixer no era introvertida però sí que era d’aquelles persones que t’ha de conèixer molt per a obrir-se. Ara, és més com jo. Et pot acabar de conèixer i passar una bona estona amb tu, tinguis 50 anys o siguis un infant. La seva capacitat d’adaptar-se a la gent i a les situacions m’encanta. Venir aquí, mudar-nos a un nou país cada any… I tot i això es manté al meu costat i és un suport per a mi. Tindrem una filla… això és incomparable, m’encanta.

Ha de ser dur mudar-se cada vuit mesos…

D: Sí. Per a mi és una alegria perquè puc jugar en un equip nou, però ella ha de canviar tot el seu estil de vida. Amb el club viatgem molt, de manera que ella està molt més a la ciutat del que jo ho estic. Diuen que és dur pels jugadors però ho és encara més per a les seves parelles perquè és un món completament nou per a elles: han de trobar amigues noves, una nova rutina… Per contra, nosaltres veiem els companys d’equip cada dia i es converteixen en amics de manera automàtica. Elles han de sortir o anar a comprar amb la barrera idiomàtica. Si jo necessito alguna cosa, puc trucar l’entrenador o el mànager. Si ella ho necessita, ha d’acudir a mi o intentar de descobrir-ho sola. Tenir una dona que s’adapta tan bé com ella fa la feina fàcil.

Sempre esteu molt lluny de casa. Com ho viviu?

M: Bé, jo em vaig mudar quan tenia 18 anys, ja en fa sis. Vaig viatjar d’Austràlia a Amèrica per anar a la universitat i jugar a bàsquet. Va ser molt dur al principi però ara fa tant de temps que ho he normalitzat. Trobo moltíssim a faltar la meva família. Tinc un nebot d’un any i mig i és dur no poder veure’l gaire perquè creix molt de pressa. Tampoc veig gaire la meva germana o els meus pares. Crec que la pitjor part és perdre’s petits detalls com el naixement del meu nebot, veure’l créixer o el fet que la meva filla i ell no es veuran gaire sent cosins. Però ara estem construint la nostra família, és dur però val la pena.

Quin seria el vostre equip ideal si fóssiu entrenadors?

D: Hi hauria el meu germà; James Feldeine; Michael Jordan, si encara jugués; Shaquille O’Neal, m’encanta; i Yao Ming, m’agrada molt.

M: (reflexiona pensativa) Mare meva… Jo no miro bàsquet femení, només miro Eurolliga o Eurocup masculina. Mai dones… No tindria un ‘dream team’. Crec que sempre passa el mateix, t’agrada jugar però no veure’l. Segueixo el meu equip d’Oregon però… El Dylan és el meu ‘dream team’.

Dylan, quin és el teu jugador preferit de l’equip i quin és el teu millor amic?

El meu millor amic és el Reggie Upshaw. I… crec que, probablement, el millor jugador és l’Oliver Stevic… si veus molts dels nostres bloquejos i continuacions, es nota que tenim una connexió gràcies a la qual, quan li passo la pilota, anota.

Text: Anna Ribas

Fotos: Xavier Pujol

You May Also Like

Leave a Reply