Notice: Use of undefined constant REQUEST_URI - assumed 'REQUEST_URI' in /var/www/vhosts/elperiodic.ad/subdominis/enfemeni/httpdocs/wp-content/themes/streetstyle-blog/functions.php on line 73
Deixar les pors fora de la maleta – EF Style
SEARCH

Deixar les pors fora de la maleta

Deixar les pors fora de la maleta

Viatjar sol és tot un repte. I quan ets dona encara més. Des de pamflets informatius dels riscos de viatjar a l’Índia sola fins a les agressions masclistes que ja tenim normalitzades. Gent que opina basant-se en estereotips i que fa que encara tinguis més por al cos. Ara bé, què passa quan una dona decideix sortir de la zona de confort?

Sara Tapia Luna, de 25 anys, explica que viatjar sola aporta l’autoconeixement, et redescobreixes. Crec que viatjant he madurat moltíssim, però gràcies a la gent amb qui he conviscut, a les cultures que he descobert. Crec que tothom hauria de fer un viatge sol perquè és com un repte, però no s’ha de fer per moda o tendència. Si viatges sol, ho has de fer d’una manera molt bàsica i impregnar-te de tota la cultura, integrar-te a la societat on viatges”.

L’Amparo Sánchez, de 44 anys, també ho té clar. “Si he de triar entre un viatge de grup on s’han de consensuar decisions diàriament i depens del ritme dels altres; o viatjar sola que flueixo com em ve de gust… prefereixo anar sola. Estàs de vacances, lliure. A més, té un component místic i autoreflexiu. En el nostre dia a dia tenim una programació, una dinàmica, i tens poc temps per reflexionar. Quan viatges sola, passes molt temps pensant coses que el dia a dia no et permet: aprofites per endreçar la teva vida, fer avaluació de com ha anat l’any, plans de futur… També té aquest component de sortir de la zona de confort, de conèixer gent, practicar idiomes, descobrir cultures… Viatjar denota que tens certes inquietuds i curiositats”.

Amparo: “En el nostre dia a dia tenim una programació, una dinàmica, i tens poc temps per reflexionar.”

Les dues fa anys que viatgen soles, però es van iniciar d’una manera molt diferent. La Sara exposa que “estava en un moment en què no em sentia còmoda en cap àmbit de la meva vida, tots els ambients es van tornar tòxics, no estava bé a la feina, també estava estudiant, a nivell personal les coses no anaven bé… Vaig explotar. Vaig estar unes setmanes que estava gairebé depressiva i necessitava escapar”. “Soc una persona que sempre ha rebut moltes responsabilitats, soc molt exigent i autocrítica i en aquell moment tot em sobrepassava. Necessitava que la meva vida fluís. Volia saber que era capaç de solucionar les adversitats que poguessin venir i així trencar amb aquesta necessitat de tenir-ho tot controlat”, detalla.

En el cas de l’Amparo, el procés va ser més orgànic. “El meu primer viatge va ser amb 18 o 19 anys. Era el meu primer any d’universitat i vivia fora de casa, treballava i em van donar una setmana de vacances. No coincidia amb cap amiga. Així que vaig decidir agafar una motxilla i vaig anar una setmana sola a Madrid i Toledo. Després d’aquesta primera experiència on tot havia anat molt bé, em vaig adonar que hi havia molta gent igual de jove que jo que viatjava sola. Que la gent es movia i que hi havia un món d’albergs de joventut que jo desconeixia. A partir d’aquí tot va ser ampliar. No tenia problemes per relacionar-me amb la gent i vaig guanyar confiança amb mi mateixa”.

“Abans no teníem internet ni mòbils, anaves a la biblioteca i agafaves una guia, pujaves a l’autobús i un cop a la capital preguntaves. Dormia a un alberg i vaig fer molts amics i anava a fer un beure a la nit amb altres noies que viatjaven soles”, afirma nostàlgica.

Així mateix, considera que “abans viatjar tenia un component de sorpresa, més aventurer. Ara, quan prepares un viatge amb internet i tot… Anem tan sobreinformats que ja te l’imaginaves com és. Jo per exemple, anava al Marroc i havia vist alguna imatge d’un documental de La 2. No tenia un coneixement previ. Era més místic perquè anaves sola i no estaves connectada amb res, tenies el teu trajecte i els teus plans. Sí que anaves connectant amb gent sobre el recorregut. Ara ha canviat molt”. 

Tot i això la Sara defensa que encara es pot viatjar amb aquesta filosofia. “Per a mi hi ha una diferència molt gran entre ser viatger i ser turista. Ser turista és tenir-ho tot programat, ser viatger és viure una aventura. Vaig decidir anar dos mesos per Àsia. Quan vaig marxar no sabia quina ruta faria, ni on dormiria, res. Vaig aterrar a Hanoi, sense 3G, amb un idioma que no entenia i amb només una motxilla”.

Sara: “Hi ha una diferència molt gran entre ser viatger i ser turista.”

“He passat per Vietnam, Cambodja, Sri Lanka i Tailàndia. La gent porta un altre ritme de vida molt sa, no són esclaus del rellotge i em vaig estimar com mai ho havia fet abans: despentinada, suada o sense depilar”, descriu. I és que, de vegades, val la pena tirar-se a la piscina. 

La gent et posa molta por al cos i tiren d’estereotips sense saber què és viatjar sol, com és Àsia o dient que els viatgers de motxilla són uns bruts”, destaca. “Tenia por de viatjar sola per ser dona, estem més exposades per desgràcia. Òbviament vigiles on vas i què fas, et veus amb aquesta obligació i és una pena. Hi ha llocs on no he anat perquè sé que no són segurs si hi vaig sola. També tenia por de sentir-me sola, però mai m’ha passat” remarca la Sara.

En aquesta línia, l’Amparo apunta que “totes les vegades que he planificat per marxar sola, de vegades un mes sencer, ho he fet pensant que no estaria sola. Una part del viatge vas acompanyat”.

Amparo: “Totes les vegades que he planificat per marxar sola ho he fet pensant que no estaria sola.”

Quant als riscos, l’Amparo exposa que “l’únic país on no recomanaria viatjar sola com a dona, on jo no m’hi he sentit còmoda, ha estat al Brasil. En un mes em van atracar tres vegades, dues d’elles amb pistola. Però no és només això, sinó l’assetjament al carrer. Cada nit em tocaven el cul i hi ha aquest ‘anonimat’ dels nois que estan en grup mentre que tu vas sola o amb una altra noia. És l’únic lloc on m’he sentit insegura. En general puc parlar més de sorpreses favorables, de gent que m’ha ajudat quan se m’ha fet de nit i no trobava l’habitació o davant de qualsevol dificultat”.

Però viatjar sola sent dona també té avantatges. “De vegades m’he trobat que quan estàs a un restaurant sempre hi ha gent que té un detall i et convida a la seva taula. Al Marroc estava en un restaurant espanyol i uns senyors em van demanar una copa de vi per a mi, que estava sola. La gent en general dona suport i ajuda”, afegeix l’Amparo. En la mateixa línia, la Sara expressa que “mai m’ha suposat un inconvenient, al contrari. La gent et veu com una valenta i t’ajuda, et protegeixen. I és una pena que et vegi com una valenta”. Una pena perquè no hauria de ser extraordinari. S’hauria de normalitzar i les dones s’haurien de sentir segures viatjant a qualsevol part del món, soles o acompanyades.

Sara: “La gent et veu com una valenta i t’ajuda, et protegeixen. I és una pena que et vegi com una valenta.”

You May Also Like

Leave a Reply