Notice: Use of undefined constant REQUEST_URI - assumed 'REQUEST_URI' in /var/www/vhosts/elperiodic.ad/subdominis/enfemeni/httpdocs/wp-content/themes/streetstyle-blog/functions.php on line 73
Perdre el cap per un collaret – EF Style
SEARCH

Perdre el cap per un collaret

Perdre el cap per un collaret

Quan Lluís XV va encarregar el collaret per a la seva amant Madame du Barry, no sospitava que seria el protagonista d’una de les farses més sorprenents de la història. El seu artífex va ser el prestigiós Charles-Auguste Boehmer, el componien 647 diamants i el seu valor era d’1.760.00 lliures. Però el 1774 la verola va segar la vida del rei, i el que per al joier parisenc havia de ser una magnífica operació financera, es va convertir en un malson que gairebé li suposa la fallida.

Va aconseguir desfer-se’n gairebé deu anys després, quan es van creuar en el seu camí Jeanne Valois de la Motte i un ambiciós clergue, el cardenal De Rohan. Tots dos van convertir el collaret en l’eix d’una trama  que va començar amb tints de fulletó, va continuar com un thriller i va acabar com un drama, i que contribuiria al desprestigi de la nova reina de França, Maria Antonieta.

 Jeanne de Valois era una dona disposada a tot per sortir de la misèria en la qual havia crescut. Va néixer a una petita població de la Xampanya, en 1756, en una família empobrida de la baixa noblesa, tot i estar emparentada amb els Valois. En arribar a l’adolescència, es va casar amb l’ oficial Nicolas de la Motte que, a diferència del que ella pensava, no era un home ric. El matrimoni va ser admès en el seu cercle més íntim. I en ell van conèixer al cardenal De Rohan, un dels membres més influents de l’Església i que pertanyia a una família de la més rància aristocràcia francesa.

El cardenal havia comptat amb la confiança de Lluís XV i, el 1772, el van enviar a la cort vienesa per establir les condicions de l’aliança franco-austríaca. La seva conducta dissoluta i les seves intrigues li van suposar l’enemistat de l’emperadriu Maria Teresa i de la seva filla, la futura Maria Antonieta de França.

Tot i això, el nou rei, Lluís XVI el va nomenar bisbe d’Estrasburg, un títol que no satisfeia la seva ambició, ja que volia convertir-se en el nou Richelieu, un somni impossible mentre es mantingués l’enemistat amb la reina. Així doncs, es va instal·lar a la cort, on va conèixer Jeanne, que es feia dir comtessa Valois de la Motte, un títol fals. 

Els de la Motte devien molts diners i cap al 1784, la seva situació financera era angoixant i el cardenal De Rohan els va confiar el seu interès per acostar-se a la reina. Jeanne, que comptava amb la complicitat del seu espòs, ho va tenir clar: el clergue els salvaria de la fallida. Va difondre el rumor que era íntima de Maria Antonieta i de la seva consellera i, com esperava, De Rohan no va trigar a pregar-li que l’ajudés.

Jeanne va començar a fer-li arribar suposats missatges verbals de Maria Antonieta en els quals assegurava que el rebria sempre que ajudés econòmicament  els de la Motte. No ho va dubtar.Però, com que no va veure resultats, va exigir noves proves. Aleshores va entrar en joc Marc Rétaux de Villette, que va redactar una nota imitant la lletra de la reina on assegurava perdonar al cardenal i proposava una trobada secreta, si saldava nous deutes dels Valois de la Motte. El cardenal va pagar d’immediat. 

Mentrestant, els de la Motte van contractar els serveis d’una aspirant a actriu i prostituta ocasional anomenada Nicole Leguay, molt semblant a la reina. La nit de l’11 d’agost de 1784, vestint la rèplica d’un vestit de Maria Antonieta i amb la cara coberta per un vel, es va citar amb el cardenal i l’actriu va assegurar al clergue que tot estava oblidat.

Però el pla dels De la Motte no acabava aquí. El següent pas era convèncer al cardenal que, si desitjava satisfer les seves aspiracions, havia d’obsequiar a la reina. Discretament, Jeanne li va fer saber que el famós collaret dissenyat per Boehmer havia meravellat a la sobirana, però que no havia pogut adquirir-lo, donat l’estat de les arques reals. Per això, li va suggerir que actués com a avalista i testaferro en l’adquisició de la joia, i després la reina aniria abonant els terminis al joier.

Donat l’elevat import de la peça, De Rohan dubtava. Però el comte de Cagliostro, alquimista i molt amic del cardenal, li va assegurar que els astres eren favorables a la transacció. El 29 de gener de 1785, va comprar el collaret per 1.600.000 lliures, pagables a dos anys en quatre terminis. L’endemà, li ho va facilitar a un presumpte lacai –Rétaux de Villette– perquè el lliurés a la reina.

El collaret no va arribar mai a les seves mans. El van fragmentar per vendre els diamants per separat. Al febrer, un joier va acudir a la policia per a informar que Rétaux de Villette li havia intentat vendre uns diamants que pertanyien a la comtessa Valois de la Motte a un preu molt baix, això els va fer sospitar que eren robats. El cas es va tancar perquè la comtessa no havia interposat denúncia.

Davant el perill a ser descoberts, Jeanne va enviar el seu espòs a Londres amb la resta del collaret, sabent que allà no tindria problemes per vendre’l. Va ser aixì i Jeanne Valois de la Motte es va dedicar a viure retirada en una mansió… Fins que va vèncer el primer termini.

El joier es va sorprendre quan el cardenal li va mostrar una suposada carta de Maria Antonieta. Assetjada per Boehmer, Jeanne no va tenir més remei que confessar que era falsa. Segur de la innocència de la reina, el joier va acudir a Versalles i va pregar-li que li retornés la joia. Davant el desconcert de la sobirana, va haver de dir-li que el comprador “en el seu nom” havia estat De Rohan. La reina, convençuda que es tractava d’una mala jugada del cardenal per a posar-la en dubte, va informar el seu espòs, perquè prengués cartes en l’assumpte.

Lluís XVI va convocar al cardenal, que li va explicar que tot era iniciativa dels Valois de la Motte. Sense acceptar les seves disculpes, el rei va ordenar que el cardenal fos arrestat i conduït a la Bastilla. Jeanne no va trigar a seguir els passos de De Rohan i també va ser empresonada. 

El procés va començar el 29 de maig de 1786 i l’endemà la cort va emetre el veredicte. Jeanne va ser condemnada a cadena perpètua a La Salpêtrière, a rebre cent fuetades i a ser marcada amb la V de voleuse (lladre) en l’espatlla amb un ferro roent. Però, quan només portava sis mesos reclosa, va escapar de la seva cel·la amb una altra presa, totes dues vestides d’home, i va marxar a Londres.

Quant al cardenal, va ser exculpat, però va haver de dimitir del seu càrrec i retirar-se a l’abadia de la Chaise-Dieu després d’indemnitzar el joier estafat. Un any després se li va aixecar el càstig i va poder reincorporar-se a la seva seu d’Estrasburg.

Sigui com sigui, en el procés va estar en joc molt més que la possessió d’un collaret o la culpabilitat d’uns estafadors. El judici va posar en dubte l’ostentosa vida de la cort de Versalles i, sobretot, el prestigi de la reina, criticada sovint per frivolitat. A més, un cop a Londres, Jeanne va continuar llaurant la desgràcia de la sobirana, en publicar unes memòries en les quals apareixia com una dona donada a tota mena d’excessos. El llibre va creuar el canal de la Manxa i va contribuir al ja important descrèdit de la reina.

You May Also Like

Leave a Reply